Què Llegeixes?

"Tu tries". Una veu segura, acostumada a imposar condicions; a fer que la por o els dubtes sacsegin la capacitat de decidir fins a fer-la miques.
Seguim amb l'estil que carecteritza l'obra d'Eduard Márquez, aquesta és una novel·la que explora les petites formes de resistència contra l'opressió; les emocions contradictòries davant la mort que s'acosta i la força dels records que donen sentit a una vida que s'acaba.

Aquesta també tracta temes molt seriosos i tristos, quan el vaig començar em va desanimar una mica pensant que em deprimiria, però el protagonista ens ho explica tot d'una manera que no fa tenir-li llàstima. No sé com explicar-ho, però també val la pena endinsar-s'hi, ja ho veureu.

Podem comentar més o menys 10 pàgines cada dia fins arribar al dia 20

I el dilluns 21 comencem amb ZUGZWANG fins acabar l'any.

A mi La decisió de Brandes m'ha despertat sensacions diverses i contradictòries.
En primer lloc la manera d'estar escrit, com al monòleg d'una persona a punt de morir que va pensant en la seva vida, fent-ne una mena de balanç. Malgrat que de vegades és difícil de seguir, m'agrada aquesta manera d'escriure perquè de fet és així com venen els pensaments, barrejats. A més això et manté una mica en intriga.
Però el nus de la qüestió, la famosa decisió, no m'ha acabat de fer el pes. Sobretot perquè en la narració no ho acaba de justificar.
No em vull estendre més, voldria saber més opinions. Més endavant seguiré argumentant.

Quin és el ritme de lectura? Ja veig que no té capítols, potser si dieu el termini per llegir-lo, podríem anar repartint les pàgines.

en aquest hi he trobat idees que m'havia suggerit les cinc nits de febrer i paral·lelismes, encara que estiguin al costat oposat d ela moneda

pag 40 " Amb el pas del temps, la memòria arrodoneix les arestes del dolor, alleuja el llats de la pena, desdibuixa el contorn de l'enyorança"

a vegades és un gran què el pas del temps. I contra això és el que lluitava la Sela de 5 nits de febrer.


a la pag 58" quan les persones desapareixen, ens queda només un territori ple de senyals impossibes d'interpretar. Indicis aïlats. Enigmes."

en el cas de la Sela, també feia tot el contrari, gràces a les seves minucioses anotacions, deixa un territori ple de senyals que es poden interpretar

   Aquest Eduard m'ho ha posat ben dificil amb això de no fer-hi capítols i la majoria de gent llegeix molt ràpid, anava a proposar que comentéssim més o menys 10 o 12 pàgines cada dia i vosaltres mateixos ja veureu del que podeu o no parlar per no desvetllar alguna cosa important als que encara no hi hagin arribat 

Ahir estava molt trista, tocada pel tema de la lectura que jo mateixa havia triat sense pensar si era massa ració de temes seriosos o angoixans, els vostres raonaments i comentaris tan ben trobats i potser l'esperit nadalenc que s'acosta, però avui ja m'he llevat millor.

Veí de dalt, ja ho veus, la més xerrarire i la més desorganitzada també. No es necessita cap excusa per llegir, t'hi pots posar ara mateix. Arribes a mig fer però no hi fa res perquè són llibres molt curtets i els fils queden sempre oberts a nous comentaris.

En aquest paràgraf ens diu quina és la seva essència, la seva raó de viure. Un tema pel qual l'autor s'ha documentat bé. Igual que la música en Cinc nits de febrer, aquí la pintura és cabdal. Des de la cita de Georges Braque a Göring o Hofer, personatges autèntics de la IIGM, a tots els pintors i obres que va narrant, amb Cranach com a protagonista.

Giralluna, em sap molt de greu si el meu comentari t'ha entristit però no era aquesta la meva intenció, m’agradaria, a mode de disculpa, explicar-te perquè vaig fer-lo.

Sóc jo la que ja porta ja de per si la tristesa dintre meu, la malaltia de la meva mare m’està afectant  més del que vull reconèixer-ho al meu marit, als meus fills, als meus amics i fins i tot a mi mateixa. I el Nadal no ajuda ja que segurament, es el darrer que ma mare encara sap on és i qui som.

Una manera d’obviar la realitat, de no donar-hi més voltes ha estat llegir, sempre m’ha agradat molt llegir com a bona lletraferida, però ara estic “devorant” llibres per fugir de la veritat , va ser d’aquesta manera que us vaig trobar, buscava llegir i compartir altres mons, altres realitats amb persones desconegudes.
 
Potser ha estat el destí (cruel?), que ha fet que el primer llibre que hem assaborit plegats tractés, justament, del malson del que em volia allunyar, fent-me veure que el que he de fer es enfrontar-m’hi  i no fugir.
I com que jo hi crec en el destí, recordeu “sconestone, la pedra del destí” i que les casualitats no son de bades, et puc dir que el he après de “Cinc dies de febrer” és que no estic tant malament com la Sela, que malgrat també tinc aquella por, aquest sentiment no em fa patir fins al punt de desitjar la mort actualment, tinc moltes coses a fer i a compatir en aquesta vida, entre elles espero que molts llibres amb vosaltres. Encara que, us he de reconèixer, que si mai sóc conscient de que la meva memòria fuig de mi per malaltia potser si que la desitjaré.

Suposo que ara comprendràs que la tristesa que porto dins és infinita, diuen que al cap i a la fi, el que sentim amb un llibre es el que portem a dintre.
Repeteixo disculpa’m i gràcies per eixos llibres!

Ja sé que t'has tancat en una ostra i no llegiràs aquest missatge, iaia, pero que no et faci pas "yuyu", m'ha agradat moltíssim La decisió de Brandes.
Quina manera d'explicar la vida d'una persona, amb el mateix art d'explicar històries que té el pare del protagonista, i la manera de lligar-ho tot amb una fluidesa de pensament, que t'acompanya de record en record. Crec que és un llibre molt, molt pictòric en la manera que descriu els records de la vida del protagonista i la dels pares. Fa que esdevinguin imatges, unes imatges que recordes amb el detall de quan recordes un quadre o una fotografia apreciats.

Realment, he perdut l'orpiment llegint aquest llibre.

Permeteu-me posar una fotografia de, per mi, l'ocell més bonic.



De petita n'havia tingut una, de cadernera, i es deia Ralph.