Aqui comentem La decisió de Brandes

[giralluna]

Ei ! Hiniare m'ha agradat mot veure aquests quadres i poder-hi assaborir jo també l'emoció que va sentir Brandes quan els va veure (salvant les distàncies) Les cinc figures. Els tres colors: el blau del cel, el verd dels turons i el vermelló dels cossos (···)
"Sort que només hi havia tres colors..."

Sobre el que dius de que els records van lligats sense cap ordre, us explico els que ens va dir ell a la biblioteca :
La idea de fer-ho així saltat i barrejat, sense cap ordre cronològic la va treure d'una llibreta que li va escriure una tia seva per recollir anècdotes familiars que necessitava per fer un llibre sobre la familia Márquez, per celebrar una de les seves trobades (quin luxe! oi? tenir un escriptor així a la familia) ella li va escriure tal i com li anava venint tot a la memòria i de fet és així com van els nostres pensaments, saltant sense cap mena d'ordre.

[jana]

A mi la Decisió de Brandes no m'acaba de fer el pes. No me l'acabo de creure, potser és un problema meu...
A mi em fa l'efecte que quan una persona,un home alemany, viu l'augment del nazisme i tot el que això significa, veu com la seva dona es fa nazi, va a la guerra i pateix tota la crueltat i la duresa de les trinxeres, s'exilia, moren la seva ex-dona i el seu fill, s'enamora d'una dona jueva que ha sobreviscut a un camp de concentració, se li mort la dona de forma sobtada, té un càncer terminal i s'està morint tot sol... quan a un home li passa tot això, no centra els seus records en una trobada amb els nazis que el fan decidir. En tot cas la novel·la no em convenç d'això. No entenc que aquesta decisió que ha de prendre sigui tan vital després de tot el que ha patit.
No m'acaba de convèncer, llegint la novel·la no em sembla està escoltant algú que ha viscut tot això.

[giralluna]

Jana, jo no la sento aquesta sensació de no creible. Sé que tot plegat és una ficció, documentada en llocs, coses i fets reals, però una ficció. Ho tinc clar sempre que llegeixo una novel·la, ja ho sé que és una invenció de l'autor i els admiro per ser capaços crear coses així. Però si aconssegueixen sorprendrem, emocionar-me, admirar-me, divertir-me, entretenir-me, distreurem, sentir-m'hi identificada i un pilot de coses més, és tot el que hi busco en un llibre. A mi ja em satisfà. Li he sentit a dir a l'Eduard Márquez que Tot es veritat...menys el que no ho és.

Però no veig pas que el Brandes moribund centri tots els seus records en aquesta trobada, penso que només és  el fil conductor i de fet ho va recordant tot, no només això, si no des de petit i fins abans de neixer, explicant com el seus pares es van coneixer, li va passant la seva vida pel davant dels ulls, amb coses terribles, però també amb un pilot de coses entranyables que li van deixar una bona empremta.

[rocamora]

A mi em fa l'efecte que quan una persona,un home alemany, viu l'augment del nazisme i tot el que això significa, veu com la seva dona es fa nazi, va a la guerra i pateix tota la crueltat i la duresa de les trinxeres, s'exilia, moren la seva ex-dona i el seu fill, s'enamora d'una dona jueva que ha sobreviscut a un camp de concentració, se li mort la dona de forma sobtada, té un càncer terminal i s'està morint tot sol... quan a un home li passa tot això, no centra els seus records en una trobada amb els nazis que el fan decidir. En tot cas la novel·la no em convenç d'això. No entenc que aquesta decisió que ha de prendre sigui tan vital després de tot el que ha patit.

Moltes gracies per havernos descovert moltes coses que encara no haviem llegit. Em sembla recordar que avui tocava comentar fins a la página 50. Jo paso per la aquesta página i moltes coses que comentes encara no les havia llegit.
Quan ja s'ha llegit la novela i es vol comentar alguna cosa que els altres encara no deuen haver llegit hi una manera de fer-ho, per no xafar l'historia als altres. 

[Mabet]

jo vaig la pàgina 40...

[giralluna]

És veritat, hem de fer servir l'spoiler si volem parla d'alguna cosa que no es pugui desvetllar encara.

Mabet, tinc curiositat per saber com tradueixen al castellà lo de perdre l'orpiment de vista, que feien servir ell i el seu pare com una mena de codi secret. En el meu llibre és a la pàgina 34.

[jana]

Em sap molt de greu! no pretenia xafar-vos la guitarra, perdoneu. M'he despidtat.

[Mabet]

Mabet, tinc curiositat per saber com tradueixen al castellà lo de perdre l'orpiment de vista, que feien servir ell i el seu pare com una mena de codi secret. En el meu llibre és a la pàgina 34.

Calla, calla, que a la biblioteca que el tenen en català encara està "desaparegut" i no saben dir-me res del tema...
sort de la segona biblioteca, però ja té nassos tenir que llegir una obra originalment escrita en català, traduïda al castellà  , Suposo que encara puc donar les gracies que puc seguir la lectura conjunta.
Doncs al meu llibre especial diu: perder el oropimente de vista.
Curiosament apareix a la pàgina 44.

Jana, no problem.

[rocamora]

Em sap molt de greu! no pretenia xafar-vos la guitarra, perdoneu. M'he despidtat.

  Molt bé, estàs perdonada. 

[Mabet]

La història d'aquesta novel·la, igual que ja va passar a l'anterior, es basa en la recuperació de la memòria dels personatges. Aquí segons el propi protagonista,

Argument, final o desenllaç ocult (spoiler)

la memòria és l'únic que li queda, no es vol suïcidar per tal de viure el record dels seus éssers estimats una mica més.

Tot i que el tema pot semblar dur, (bé, ho és de veritat) m'agrada el tractament que dona l'autor al fet d'assumir la seva mort inminent de la manera que ho fa. No és, o al menys per a mi, dramàtic en excés, aquí el tema principal són els records, colors, els sentiments, que en realitat el mantenen en vida. En aquest punt del llibre, ja ni me'n recordo de la famosa decisió, gaudeixo molt de la manera d'escriure d'aquest escriptor.

[la iaia]

L'he anat a buscar aquest matí i ja vaig per la pg.50. M'agrada molt és o el trobo tant diferent de Les cinc nits.. tot i que es un home condemnat a mort i ho sap, gaudeix de la vida en els seus records, encara que no tots siguin agradables, són els seus records i ningú els hi pot prendre, perqué els serva dins seu, a diferència de la Selma no li cal rés per tenir present tota la seva vida.
Jo també tinc una "mala memòria espantosa" ho recordo tot,tot, i els records van i venen així mateix sense cap ordre ni cronologia, tal com els hi ve de gust, i qualsevol cosa t'en porta un,ja sigui un color, una olor fins i tot una paraula escadussera que sens en un autobús..

Ja he demanat Zugzwang a la llibreria, suposo que el tindré a finals de semana.

Gràcies Giralluna per la oportunitat de llegir La decisió segur que el tornaré a rellegir aviat. I encara no l'he acabat!

Hiniare, si un dia tens ocasió d'anar a Sant Petesburg no et perdis a l'Hermitage la sala de Matisse, el ball ocupa tot un pany de paret! es preciós i no més te tres colors.

[rocamora]

A mi també m'està agradant molt aquet llibre tot i que hi ha alguns relats molt tristos.

Aixo de que parli tant de quadres i colors ho trobo molt interessant

[giralluna]

Parlant de quadres, el que hi surt a la portada del meu llibre sí que és de Cranach i si que sembla el que comenta ell cap la pàgina 55 on diu que la Verge sosté un penjoll de raïm i el nen Jesús, capgròs i amb cara de vell assegut a la seva falda s'apropa un gra de raïm a la boca.
Ho dic perquè l'altra dia quan ens vem trobar a Vilassar, es va comentar que en alguns llibres no corresponia el quadre. Deuen ser diferents edicions o presentacions. Com són els vostres ?

[la iaia]

Hola a tots, m'he documentat tot el que he pogut i... La portada del meu llibre també té un bocí d'un quadre de Cranach La verge amb el Nen, i uns gotims de raïm, però no pot ser el que ens descriu l'autor, aquest fà 71 x 44, i solament té la Verge i el Nen;  té diferents versions d'aquest tema però si us hi fixeu a la pag. 22 parla de tres figures i de la fugida a Egipte. Penso que l'autor s'inventa el quadre, ja que Cranach té documentats dos quadres de Sagrada Familia, però cap d'ells es la fugida a Egipte.

Valdria la pena que l'autor pogués dir si es un invent, no trobeu?

Ja vaig per la pàg. 80, i m'agrada molt, es tant descriptiu que tancant els ulls et trobes per els llocs per on passa.

[macarme]

Perdoneu, però m'he perdut. 
No sé per quina pàgina anem avui. M’ho direu ?
Vaig llegint i aturant-me, per necessitat. El llenguatge d’en Márquez diu masses coses en poc tros per fer tirades llargues. Si tingues un e-book (ho dic be?) aniria marcant en diferents colors cada paràgraf que fa referència a la mateixa persona o fet. I m’ho rellegiria  per captar millor tot el que diu dels seus records.